ARREL DE FOC

Codi: PO00133

Autor: DELGADO, JOSEP-FRANCESC

Col·lecció: POESIA

Premi: "FESTA D'ELX" DE POESIA

Pàgines: 76

Dimensions: 14x20 cm

Data de publicació: 15/04/2008

ISBN: 978-84-7502-798-2

Josep-Francesc Delgado va arribar a la Garriga l'any 1998. Fugia del fum, el brogit i la fúria de Barcelona, on vivia, i també dels focs que van devastar els boscos del Berguedà que s’estima i on sovint busca el silenci en cases de pedra envoltades de bosc. I segurament aquests dos fets marquen, d’una manera o altra, els fils profunds i invisibles d’Arrrel de foc. A la Garriga hi va trobar un passeig i hi podia percebre sorolls que feia temps que no sentia a ciutat: els cants dels ocells, el silenci de la lluna passant entre els pins, la pinta del vent passant entre les fulles... Així que s'hi va quedar i va començar a escriure poemes sobre aquestes coses de bon matí. A Barcelona ja només podia escriure al vespre acompanyat per les sirenes de les ambulàncies que feien tornaveu entre les dues façanes del carrer.. Quan el lector llegeixi aquests poemes hi posarà la seva màgia. Els escriptors i els lectors compartim una rara màgia. Els escriptors fabriquem un artilugi ple de paraules. Mentre el fabriquem és viu i, quan l'acabem, passa a ser un objecte. Quan el lector comença a llegir-lo torna a tenir vida, és un ésser. Els llibres no tenen vida sense els lectors. Els lectors són importantíssims, perquè són els qui fan que els llibres retornin a la vida a dins seu. Els egipcis creien que les estàtues prenien vida de la mà dels qui les esculpien i els la infonien a través de la seva màgia. Eren vives perquè contenien els déus, però no gràcies als déus, sinó gràcies als escultors que els infonien la vida dels déus i també els la treien. Les estàtues eren com una mena d'enllaç directe amb el món dels déus que només podia crear l'artista. Per això pensaven que les estàtues de pedra podien parlar. Amb els llibres passa una cosa semblant, només que en aquest cas sabem del cert que passa de debò. El lector és el mag que dóna vida al llibre i fa que parli un cop l'escriptor l'ha esculpit. I no dic més. Quan el lector torni al passeig de la Garriga o camini entre les palmeres tan boniques d’Elx on aquest llibre va fer sort ja hi anirà trobant més detalls sobre la vida, del calafatador de paraules i copsarà les formes i els colors de la pròpia vida. El lector podrà comprovar tot el que s'hi diu si alenteix la ment i observa quan fa un volt: el caminar ternari de les iaies que duen bastó i avancen a ritme d'un vals molt lent de núvols; o quan les fulles de tardor demoren la seva caiguda sostingudes pel vent i es queden suspeses per damunt del terra. O fins i tot quan a la tardor s'hi trobi una catifa de fulles seques i en senti els soroll dels peus que les arrosseguen i, si no té pressa, s'hi estigui una estona observant els tons diferents que van del marró al vermell. Llegir és com arrossegar fulles amb els peus per sentir-ne el fregadís, llegir és viure...